Obligació de fitxar en el treball (RD 8/2019), és efectiu?
El passat 12 de maig va entrar en vigor el Reial Decret 8/2019, de 8 de març, de mesures urgents de protecció social i lluita contra la precarietat laboral o, dic en altres paraules, la modificació i ampliació de l’Estatut dels treballadors per obligar-se. a las empresas a registrar les jornades laborals dels seus treballadors.
Hay que mencionar en primer lugar que, si bien es cierto que el susodicho Decreto ya ha entrado en vigor, es más cierto que se li han concedit uns mesos per a tota aquella empresa que ha de complir amb la normativa, adaptar les seves necessitats a la nova. legislación.
En termes generals la mesura afecta a totes les empreses i implica un registre diari de tots els treballadors que forma part d’ella. D’aquesta manera sembla, a priori, que aconseguirà una regulació total dels horaris de treball dels empleats amparats per l’Estatut.
És normal que el lector a aquestes altures se li pregunti per què de la irrupció d’aquesta mesura casi a l’equador de l’any 2019 quan la lògica indueix a pensar que hauria d’haver format part de l’ordenament jurídic des de l’any. Pues bien, tècnicament quizá si existía pero no s’aplicava. Com ja s’ha mencionat, el Reial Decret 8/2019 és una modificació i ampliació, entre altres, de l’article 34 de l’ET. En ell ja podiamos atisbar que sí existía aquella necessitat de registrar la jornada laboral, però quedava empanyada per una redacció confusa que la entremezclaba amb les hores extraordinàries fent que no quedase clar que les hores eren les hores que havien de registrar i les quals no. Ja des d’aquell moment havia una dicotomía interpretativa per quan l’Audiència Nacional considerava que havia de regular totes les hores, mentre que el Tribunal Suprem, a la part de les empreses, considerava que només havia de tractar el registre de les extraordinàries.
Un dia d’avui sembla que s’ha produït un sorpas interpretatiu, quién sap si s’afavoreix per un afán justiciero o pel contrari, per un recaudatori. Em explico. Segons diversos estudis, a Espanya es realitza setmanalment un mitjà de 5’7 milions d’hores extraordinàries de les quals 2,6 no es pagan. En aquesta indeterminació del falt de pago podem oscilar entre la falta verdadera de pago i el cobro en negre exento de tributació. Dos en un. Amb la incorporació de la mesura protegem als treballadors explotats pels temibles empresaris i ja de pas ens apuntem un tant recaudatori que mai viene mal i menys en el temps de varietat política. Però el món de colors que aquesta hipòtesi anterior planta falla en una de les seves variables, i com sempre, no és una altra que afecta al treballador.
Ni una setmana han tardat alguns empresaris en saber la trampa casi abans de la ley. El dimarts em comentava una companya, la qual “goza” d’una jornada laboral prolongada, que l’empleador va proposar el següent: “tu vienes a las 7:00 como siempre, pero fichas a las 8:00, ¿de acuerdo?” . Per tant, ¿quién regularà les entrades i sortides reals en cada empresa? ¿Habrá una inspecció laboral competent per gestionar els problemes que surjan en totes i cada una d’ella?
La realitat aporta a pensar, encara i la justificació de la senyora Magdalena Valerio, Ministra de treball en funcions, amb el seu “hay margen de maniobra”, que d’una manera o altra les empreses (algunes) seguiran abusant dels treballadors sense un control estricte sobre les jornades. I ho haran, perquè la infracció per no complir amb la legislación oscil·larà entre els 626 i els 6250 euros, una xifra que una altra vegada més ens portem a concloure que en l’ordenament espanyol, venda més barata la sanció que el compliment.